Tard ens adonàrem que quatre flors no feien jardí.
Les miràvem com si ho fossin tot, en la vida. N’hi va
haver que ens sobrevisqueren; d’altres, s’assecaren amb
la mateixa rapidesa que un cop de vent s’emporta les
restes d’una cendra.

Passaren els anys, i sobre la pell en va quedar la trista
foscúria del fum d’incendi. A les nostres boques, lents
precipicis que creixien en comptes de paraules. No
vàrem saber dir amor, ni adéu, ni besar-nos, ni tampoc
distància, el moment que pertocava. Eren les flors de la
jovenesa i de la il·lusió, un únic paisatge concret sense
senders, d’unes fulles naturals i privades de ressentiment.

El temps m’ha donat la raó: la resta era selva.

Antoni Xumet

(Memòria dels temps. Palma: “Sa Nostra” Obra Social
i Cultural,1996.)

más>>